L’antropòleg i etnòleg francès Marc Augé ha estat un dels més prolífics teòrics sobre allò que anomenem no-llocs i sobre el context social en què es desenvolupen. Malgrat la denominació a aquestes alçades ha esdevingut ja prou habitual com per a no anotar-la entre les encotilladores cometes, continua desplegant preguntes i derivant subtrames que afecten la pròpia noció d’espai urbà.
En relació a un cas molt particular i proper d’aquests espais (Barcelona), Augé va ser entrevistat per Ignasi Aragay l’any 2009 a Barcelona Metròpolis. Reproduïm aquí l’entrevista, ara que la ciutat sembla ser una noció tan visitada com cada cop menys habitable:
Text d’Ignasi Aragay
Vostè viuria a Barcelona?
Hi he estat moltes vegades, però sempre pocs dies. O sigui, que hi tinc una certa familiaritat, però no la conec prou bé. El que tinc són un conjunt d’impressions. I a partir d’això, puc dir que m’agrada molt, és clar. I m’agrada per diverses raons: pel clima, pel mar, per la llum. Hi ha totes aquestes parets de colors. París és una ciutat bella però grisa; una mica trista, de fet. En canvi, Barcelona és tota una altra cosa. A més, és una ciutat dinàmica i moderna, on s’han fet molts experiments en arquitectura, i al mateix temps és una ciutat amb un passat interessant. L’arquitecte holandès Reem Koolhas ha dit que Barcelona és la primera ciutat històrica que es torna una ciutat genèrica.
I això és bo o és dolent?
[Riu.] Sempre que retrobo Barcelona, sento la fragància de la història i alhora també sento l’impacte de la nova arquitectura. Doncs bé, si això és la ciutat genèrica, ja em sembla bé.
I, tanmateix, Barcelona també té, com vostè diu, molts no-llocs, molts llocs en què tot és anonimat.
La veritat és que tinc un problema amb aquest concepte, en la mesura que l’he usat en un sentit relatiu, no en un sentit absolut. Perquè, en un sentit absolut, no hi ha llocs i no-llocs. Els uns i els altres es desenvolupen en espais de consum, de comunicació i de circulació. Però el que pot ser per a algú un lloc, per a un altre pot ser un no-lloc, i viceversa. Dit això, evidentment, en el món actual es generen aquests espais de trànsit o no-llocs. Perquè el que en diem globalització és també un procés d’urbanització. És a dir, avui les ciutats estan canviant de forma. I, en aquest sentit, sí que hi ha a Barcelona molts no-llocs empírics, perquè és una ciutat on es ve des de fora: on hi ha molts turistes, molts immigrants, molts visitants, gent de negocis. Com deia, és una ciutat on es poden veure testimonis del passat una mica teatralitzats i al costat arquitectura nova. Però a mi, com un més d’aquests visitants, em sembla que aquesta combinació funciona bé. Ara bé, suposo que hi pot haver gent que hi ha viscut des de fa quaranta anys, suposem, que no reconeixen moltes parts de la ciutat. Però això passa arreu. Les ciutats canvien.
Hi ha alguns debats en marxa a Barcelona relatius a la seva realitat i el seu futur. I precisament un d’ells fa referència a l’excés de turistes. Hi ha veus crítiques que alerten sobre la possibilitat que la ciutat es converteixi en un espectacle, en un parc temàtic.
Sí. Ho entenc. Però cal tenir present un fet: som en un món fet de xarxes, amb pols on s’encreuen les xarxes. I Barcelona és un d’aquests pols. Cada ciutat que intenta existir a escala mundial, a escala global, té un descentrament de si mateixa perquè necessita relacionar-se i atraure gent. L’alternativa a això és no existir; si més no, no existir en aquesta escala global. I per existir, el canvi d’escala és crucial. El problema és saber com fer-ho. És clar, si jo visqués a Barcelona, podria concretar més com fer-ho, com avançar més o menys. Per això puc entendre les reaccions de crítica, l’existència de les quals vol dir que és una ciutat viva.
A vegades em sembla que és possible pensar Barcelona com una petita ciutat-Estat, a l’estil del Renaixement italià, inserida en un petit país sense Estat, a l’estil de les autonomies espanyoles.
Sí. Aquest és el problema d’Espanya, el problema d’aquesta coalició d’estats petits per la qual està formada. En aquest terreny, la història d’Espanya no s’assembla gens a la de França. I com s’insereix Barcelona aquí? Doncs potser hi ha una vocació de Barcelona de ser mundial, de ser un pol dins d’aquesta xarxa global de ciutats, precisament per escapar-se d’aquest problema, d’aquest debat Catalunya-Espanya. Potser sí que podria ser una solució, no ho sé.
Com s’imagina aquest món de ciutats?
Imagino que en un període de trenta o quaranta anys alguns -jo ja no hi seré- veuran un món canviat: de fet, en l’actualitat ja parlem més de ciutats que de països o nacions. Fins i tot avui ja ens referim a Moscou o Washington quan en realitat estem parlant dels Estats Units o de Rússia. L’ús de la part pel tot ja significa alguna cosa; vol dir que són uns d’aquests pols de xarxes.
Què implicarà o què està implicant aquest món urbanitzat i connectat en xarxa?
D’entrada, actualment em crida l’atenció que la ciència es desenvolupa molt ràpidament i, en canvi, la desigualtat entre la gent que és a prop dels pols del saber i els que n’estan desconnectats, aquells que són fins i tot analfabets, aquesta diferència creix més ràpidament que la diferència entre els més rics entre els rics i els més pobres entre els pobres. Si projectem aquests moviments en el futur, podem témer que el món es torni, en lloc d’una democràcia generalitzada, una aristocràcia on hi hagi pols on es concentrin el saber, els diners i el poder, i una massa de consumidors i una massa encara més gran de no-consumidors, els exclosos tant del consum com del saber. En el fons, pot ser que aquesta competició entre les ciutats tingui a veure, de manera més o menys conscient, amb aquest hipotètic futur. És possible imaginar que ciutats més petites estiguin més endavant, en aquesta competició, que d’altres de més grans i poderoses. I tot això, aquesta competitivitat entre ciutats per fer-se un lloc, es fa palès a través de l’arquitectura: hi ha uns deu o vint noms d’arquitectes coneguts que les ciutats del món volen tenir, perquè tenir-los, tenir un edifici icona seu, significa fer-se un lloc en aquesta xarxa internacional. Em sembla clar que Barcelona pot ser una d’aquestes ciutats que competeixen.
És una ciutat que s’ha fet una imatge al món, precisament en gran manera lligada a l’arquitectura i a l’urbanisme.
Sí. Perquè, com que estem en el món de les imatges, també cal produir una imatge de la ciutat. I des d’aquest punt de vista, la política de Barcelona és un èxit. Per al millor o per al pitjor, no ho sé. En tot cas, projecta una imatge en aquest context inquietant.
Quina seria la seva utopia urbana, la seva ciutat ideal en aquest context?
Cal tenir present que el món sencer s’està convertint en una ciutat. De fet, ja podem parlar del món-ciutat. Igual que podem fer-ho de les ciutats-món, aquelles grans urbs on es troba tota la diversitat del món: ètnica, religiosa, d’orígens, etcètera. Però, al mateix temps, hi ha aquesta evolució del món que es converteix en ciutat o, si voleu, en espai urbanitzat, amb el creixement del teixit urbà concentrat al voltant dels rius, de les costes. És clar que aquesta ciutat extensa no és la mateixa que les ciutats històriques. Dit això, la meva utopia, per dir-ho així, seria el model d’una ciutat sense divisions, sense guetització, on la gent es barregés, on l’existència de classes no tingués una traducció directa en l’organització de l’espai. Penso que aquest és el gran problema per al futur i, de fet, ja és el gran problema d’avui. He vist que a Barcelona hi ha barris amb molts immigrants, al cor de la ciutat. Bé, això, per començar, és una bona cosa, però podria ser millor si els immigrants es dissolguessin entre la població general. Però això demana temps.
Si m’ho permet, deixem el cas barceloní i fem el salt a l’escala territorial superior, l’escala catalana. I abans de fer-ho, no em puc resistir de preguntar-li pels avantpassats catalans que delata el seu cognom.
El meu avi, és a dir, el pare del meu pare, havia passat la infantesa en un poblet que es diu Eus [comarca del Conflent], als Pirineus, prop de Prada, allí on va viure Pau Casals. Però l’avi havia estat colonitzat per la meva àvia, que era de la Bretanya. I per raons que se m’escapen, no va tornar mai ni a Tolosa, on va néixer, ni al seu poblet, del qual m’havia parlat una miqueta. Un cop, quan jo tenia divuit anys, amb els pares vam agafar l’avi i vam viatjar amb cotxe per portar-lo al seu poble, però l’avi es va aturar a Bordeus i ja no va voler seguir. Jo sí que he anat a Eus algun cop. La meva àvia de la Bretanya era petita i amb els ulls blaus, i en canvi, el meu avi era d’un tipus físic que sovint veig a Barcelona; me’l trobo per aquí, com si fos un fantasma.
Com s’explica que una cultura com la catalana, oberta, en diàleg permanent amb la cultura espanyola i europea, alhora se senti permanentment amenaçada?
No ho sé. Hi ha sempre una tensió entre l’organització de l’Estat centralitzador i l’existència de nacions dins d’un Estat. I puc imaginar que a Catalunya aquest Estat es pot percebre com una amenaça, especialment si es pensa en el passat, és clar. El cas de Catalunya és una forma d’existència autònoma que per a un francès té quelcom d’inèdit i sorprenent, pel fet que al meu país des del segle XVI hem concentrat l’Estat. Per altra banda, imagino que el moviment català sent el perill de convertir-se en una mera curiositat… Com deia, si ens posem en l’escala mundial, hi ha el moviment de concentració dins de pols urbans on hi ha saber, dinamisme econòmic i poder. Aquest pot ser el futur del món, però a llarg termini. Si ens posem en l’escala europea, un també es pot preguntar el mateix: de moment és una coalició d’Estats, però hi ha corrents que la voldrien com una coalició de regions i ciutats. Vista des de França, aquesta és una visió preocupant. I alhora sembla difícil, perquè les regions són tan diverses com ho són els Estats. Si hem d’anar cap a una Europa que només parli anglès, potser és més fàcil seguir amb els Estats. En tot cas, Espanya és un model interessant per aquest dinamisme econòmic i nacional, que pot ser que sigui per problemes amb el passat, però també pot ser un model per pensar de manera no contradictòria l’existència d’un poder central amb poders autònoms.
És curiós, dins un moviment cultural i polític anomenat Noucentisme, a principis del segle XX aquí ja es parlava de la Catalunya-ciutat.
Bé, i avui ja es parla del món-ciutat. Imagino que el paper de Barcelona dins de Catalunya era i és enorme. Pot ser que de nou Catalunya sigui un model.
Malgrat aquesta realitat global, la gent segueix buscant, com sempre, ser d’un lloc, diferenciar-se com a individu concret.
Sí, hi ha una tensió. Però la vida social està sempre en tensió entre el sentit social per un costat i la llibertat individual per l’altre. En aquest sentit, com van mostrar-ho els intel·lectuals als anys seixanta a través del moviment estructuralista, l’home es defineix en relació amb l’altre i amb el grup immediat. Claude Lévy-Strauss deia que l’ésser s’aliena perquè consent a existir en un món definit per la relació de l’un amb l’altre. Cadascú s’ha de definir respecte a la filiació, al grup immediat, etcètera. Deia que en aquests petits grups la idea d’una llibertat d’iniciativa individual no té sentit. Mostrava la forta dependència respecte al context més proper, començant per la família.
Aquesta tensió entre integració social i llibertat individual és la que descrivia Sigmund Freud a El malestar en la cultura
Exactament. Freud, des d’aquest punt de vista, és més interessant que molts sociòlegs. Deixa clar que no es pot parlar de la societat sense prendre en consideració l’individu.
Ell ja era molt crític amb el comunisme.
Sí, el comunisme no pot existir si no es pren en consideració, també, la llibertat de l’individu. Filosòficament, la qüestió sempre és la mateixa.
Qualsevol totalitarisme, és clar.
Sí, als països industrialitzats, el que en diem totalitarisme és també un esforç per limitar la iniciativa individual, fins i tot amb la intervenció en la vida més privada. Els règims totalitaris més durs són els que intervenen en la vida més privada; el mateix passa amb els totalitarismes religiosos. Són sistemes que, des del mateix naixement de la persona, intervenen en la seva vida més privada. Per altra banda, tenim la societat de consum, on hi ha una aparença de llibertat individual, que és llibertat de consum. Lliure és una paraula relativa en aquest context: depèn dels diners, de l’educació, etcètera. Si no tenim un vincle social, estem perduts. És la bogeria de la solitud. I la bogeria de la solitud entre gent o de la solitud absoluta. La democràcia ha d’administrar el punt mitjà de socialització: no pot existir una democràcia absoluta, perquè tampoc no tindria sentit.
Vostè no parla de postmodernitat, sinó de sobremodernitat. I la descriu com aquella societat en què l’individu s’enfronta als perills del no-lloc (l’anonimat), el no-temps (presentisme) i el no-real (la virtualitat)… Com es construeix l’individu davant aquests tres reptes?
No puc parlar si no és en termes molt pragmàtics. És a dir, que ho haig de fer en la mesura que cal entendre que els mitjans de comunicació, com a mitjans en si, són extraordinaris. Tan extraordinaris que ens permeten gairebé de viure la ubiqüitat. Hi ha una acceleració de tots els mitjans de relació. Però els riscos estan lligats al fet que podem confondre la xarxa amb la realitat. En un món capitalista on la finalitat de tot és acumular capital, el paper de les imatges a través dels mitjans com la televisió o Internet és fer consumir. I aquest desenvolupament del consum vol dir que, al cap i a la fi, la vida ens sembla que és la vida dins de la pantalla. La gent pot pensar que, quan surt a la pantalla, existeix. Hi ha una telerealitat molt potent. La gent porta aparells que la relacionen permanentment amb l’exterior: telèfon mòbil, iPhone… L’habitatge també existeix en la mesura que es relaciona amb l’exterior a través de l’ordinador i la televisió, igual que la ciutat, que ha d’estar relacionada en xarxa per existir, i igual que l’individu. El risc de tot plegat és una nova forma d’alienació que, a més, té dimensions polítiques: a França, per exemple, la manera de governar està directament influïda per la televisió. Sarkozy és el primer president que actua a través de la seva existència a la pantalla. Actua per existir a la pantalla. I la campanya d’Obama també va estar marcada per certes formes d’aparició a les pantalles. No vull dir que no hi hagi res més al darrere de l’un i de l’altre, però les imatges en si compten molt i tenen dimensió política. Quasi es pot parlar d’alienació, de la mateixa manera que ho feia el marxisme en termes d’ideologia, però ara respecte a una realitat mediàtico-consumista. I el cert, però, és que no podem viure sense aquests mitjans tecnològics perquè són també el futur. L’únic que es pot dir és que, igual que la desigualtat en l’educació és un perill, també ho és la desigualtat en l’aprenentatge de l’ús de les tecnologies. Els nens que han après a fer una mica de cinema saben molt bé que un pot fer dir el que vulgui a les imatges. Per tant, són millors espectadors. Amb tots els mitjans tecnològics passa el mateix. Tot el saber del món és a Internet, però: de què em serveix si no estic preparat per classificar-lo, per entendre’l? Internet és extraordinari per a aquells que ja tenen el saber, però per als altres pot ser una il·lusió. I contra aquesta il·lusió només es pot lluitar amb l’educació; però aquest no és el cas ni a França ni a Itàlia, que jo sàpiga.
Aquí també hi ha un debat molt intens i molt viu entorn de la manera d’educar.
Sí, però jo estic convençut que aquest debat sobre els mètodes en l’educació en realitat amaga el debat sobre el finançament que cal a l’educació. És a dir, pot existir un problema pedagògic, però també hi ha un problema anterior i més greu de finançament. A França sabem molt bé que hi ha zones difícils, amb famílies desestructurades i greus problemes socials, que ho serien menys si hi hagués més mitjans, més mestres per alumne, etcètera. Per això crec que amb debats només de mètode no avançarem.
Aquí també tenim obert, fa uns anys, el debat sobre la memòria històrica després de trenta anys de democràcia en gran manera amnèsica. Vostè també parla, a Por una antropología de la movilidad (Gedisa), de la mobilitat de la ment.
Avui dia, un dels nostres problemes és que no som capaços de pensar en termes de temps. Tots els conceptes són espacials: global, local, lloc, no-lloc. Per un costat, el passat es converteix en un museu, fins i tot a les ciutats, amb els processos de recuperació dels antics barris. I, a més, després del que Jean-François Lyotard anomenava la fi dels grans relats, no es pot imaginar un discurs sobre el futur. Però l’últim gran relat pot ser el relat liberal, com imaginava Francis Fukuyama. La fi de la història significava la fi del debat. Però no. La crisi que vivim actualment no és la fi del capitalisme, però mostra que estem en un procés de canvi, que les coses es mouen. El problema és que no hi ha discurs sobre el futur mentre la ciència avança a grans velocitats i quasi es torna metafísica. I, per altra banda, comencem a conèixer una mica millor el sistema solar. De fet, hi ha una acceleració tan fantàstica que fins i tot impedeix donar peu a discursos o imaginacions. Però en l’àmbit humà i social seria útil no oblidar la història. El problema pot ser que aquest record sigui diferent per als individus que per a les societats. Perquè no podem recordar sempre; cal oblidar, també. En el terreny col·lectiu, hi ha moltes forces que intenten fer oblidar i, per tant, hi ha un deure de memòria. A França sabem molt bé, potser massa bé, oblidar i reconstruir.”
Barcelona Metròpolis, Tardor (octubre – desembre 2009)
arxiudomus 