Paral·lelament a l’aparició dels no-llocs en les societats tardocapitalistes (anomenats també llocs de trànsit, espais anònims o espais neutres) es desenvolupen teoritzacions i pràctiques al voltant de les experiències aparentment subsidiàries que es deriven d’aquests emplaçaments. Una d’elles és l’experiència de l’escolta, i, amb ella, la redefinició de quelcom tan imbricat en els mecanismes de producció i de consum del capitalisme com és el fil musical. La vol·latilització de l’espai arquitectònic i sobre tot la de l’individu que l’ocupa (que en els no-llocs passa de ser un individu productiu a un individu contemplatiu) provoca la desmembració dels mecanismes pels quals l’entorn sonor adquiria qualitats d’estratègia conductista, esdevenint un element tan vol·làtil com el mateix receptor del mateix. Es recupera la música de mobiliari de Satie, tot i que els materials d’aquest nou mobiliari estan en consonància amb l’estètica de les èpoques contemporànies: fred i transl·lúcid.
Brian Eno va ser un dels principals impulsors d’aquesta mena de no-música, a la que denomià “ambient”, i que no només executà sinó que també teoritzà profusament. El primer dels exercicis sistemàtics d’aquest ambient music duu per títol (molt significativament), Music for Airports. Música per a esperes panoràmiques, desproveïdes de profunditat i sobre tot de narrativitat. Música sense cronograma, que pot ser interrompuda i represa amb la mateixa solvència amb què un viatger pot passar del duty free a la farmàcia i d’allà a la porta d’embarcament:
“El concepte de música dissenyat específicament com a element de fons en l’entorn va ser iniciat per Muzak Inc. als anys cinquanta, i de llavors ençà ha sigut conegut genèricament pel terme Muzak. Les connotacions que aquest terme comporta estan particularment associades amb la classe de material que Muzak Inc. promovia -les tonades familiars arranjades i orquestrades en una manera lleugera i derivada. Incomprensiblement, això ha dut molts oients (i la majoria de compositors) a despreciar sistemàticament el concepte de música ambiental com a idea digna d’atenció.
En els darrers tres anys, m’he interessat en l’ús de música com a ambient, i he arribat a creure que és possible de produir material que pot ser utilitzat així sense veure’s compromès en la seva naturalesa estètica. Per a crear una distinció entre els meus experiments propis en aquesta àrea i els productes del diversos proveïdors de música enllaunada, he començat a emprar el terme Ambient Music.
Un ambient és definit com a atmosfera, o una influència circumdant. La meva intenció és per produir peces originals creades ostensiblement (però no exclusivament) per a situacions i temps particulars amb vistes a erigir un petit però versàtil catàleg de música mbiental dirigida a una varietat àmplia d’humors i atmosferes.
Mentre que les empreses de música enllaunada procedeixen a partir de la regulació dels entorns per a llimar les seves idiosincràsies acústiques i atmosfèriques, la música Ambient pretén realçar-les. Mentre que la música de fons convencional és produïda per desproveïr-la de tot sentit de dubte i incertesa (i per això tot interès genuí), la música Ambient reté aquestes qualitats. I mentre que la intenció de les músiques enllaunades és fer “més llustrós” l’entorn per afegir-hi estímuls (i amb això alleugerir presumptament el tedi provocat per tasques rutinàries, equilibrant els biorritmes de cos) la música Ambient vol induir a la tranquil·litat i generar espai per al pensament.
La música Ambient ha de ser capaç d’amotllar-se molts nivells d’escolta i d’atenció sense arrelar a cap en particular; ha de ser tan ignorable com interessant.”
Setembre 1978
arxiudomus 
Leave a Reply