Al 2010, Gràcia Territori Sonor i l’Illa Diagonal s’embarquen en un projecte conjunt de llarg recorregut i repercussions tan riques com transgressores: l’el·liminació del fil musical convencional a les zones comunes del centre i la seva substitució per un dispositiu capaç de generar situacions sonores en interacció amb l’entorn arquitectònic, els usos de l’edifici i les condicions externes del paisatge. Aquest dispositiu, un software de programari lliure, és implementat, alimentat i gestionat per un equip de tècnics i artistes format per un arquitecte (Ramon Faura), un enginyer de so (Albert Guitart) i un programador informàtic (Ignacio Lois). El projecte duu també el nom de Domus, i donat el treball de recerca que ha comportat en el camp de les relacions entre so i arquitectura, considerem oportú fer-ne aquí cinc cèntims.
El dispositiu pretén oferir noves vies d’exploració i d’experimentació de l’entorn sonor en el context dels espais públics partint d’un seguit d’investigacions teòriques i tècniques al voltant de les nocions de música d’ambient i d’altres situacions sonores vinculades, com ara la música d’amoblament, muzak o els fils musicals convencionals. L’objectiu és subvertir els codis habituals a partir dels quals s’ha vinculat tradicionalment l’escolta sonora amb espais públics generalment considerats “neutres” o de trànsit com ara els centres comercials, aeroports, estacions, etc, dissenyant un dispositiu dotat d’un software que, a partir d’una sèrie de paràmetres que prenen en consideració l’espai arquitectònic, l’espai circundant i els fluxes humans que hi transiten, genera àmbits sonors en contínua mutació que dialoguen amb aquestes situacions. Es tracta per tant d’un ambient sonor que es construeix en estreta relació amb el seu entorn, comportant-se com un organisme viu que s’hi simbiotitza, i allunyant-se de la tradicional naturalesa inductiva d’aquests mecanismes que prenen l’espai com un lloc desprovist de significacions i a l’individu com un ens receptor passiu.
En el procés de recerca, s’han dut a terme una sèrie d’estudis sobre les peculiars característiques de l’edifici projectat per Rafael Moneo i Manuel Solà-Morales:
L’illa Diagonal com a híbrid urbà
Tal com expliquen els seus responsables, L’illa Diagonal -Diagonal, Déu i Mata, Numància i Entença- és un buit dins la ciutat que en part encara es manté fidel al Pla Cerdà. Continua basada en la idea d’Illa edificatòria tancada, però també en aquelles noves idees implantades als anys seixanta i setanta, caracteritzades per la forma oberta i discontinua. En contraposició al model vuitcentista de ciutat –generat a partir de la concentració, en el qual el límit visible d’allò edificat ve condicionat pels fluxes de trànsit i circulació, tant de vehicles com de vianants- en els nous plantejaments urbanístics es procedeix per superposició. Així, el flux dels automòbils i vianants ja no té perquè fixar la forma del carrer, en la mesura que les façanes ja no es veuen obligades a col·locar-se en paral·lel a les directrius del trànsit. És un espai públic obert i ja no línial, amb edificacions discontinues i on s’entén que els fluxos estableixen els seus propis recorreguts a partir de lògiques específiques i gairebé mai coincidents. L’illa Diagonal adopta l’estratègia vuitcentista (reivindicada de nou a partir dels anys setanta per arquitectes com Aldo Rossi) quan s’encara amb la Diagonal, i l’estratègia moderna als altres tres costats, això és Numància, Déu i Mata i Entença.
L’illa Diagonal com a híbrid funcional
L’edifici reprèn una idea de l’arquitecte holandés Rem Koolhaas –segons la qual el futur de les ciutats passa per les lògiques de l’amuntegament i la mescla delirant de funcions sota formes simbòliques comunes- i es converteix en un gran volum que allotja programes de tot tipus sense renunciar a la forma única. Espais d’oci nocturn, un gran centre comercial, restaurants, oficines, dos hotels, un centre de convencions, un aparcament, etc.
Tota aquesta mescla de funcions apareix als ulls del vianant sota una única forma, comprensible des de l’exterior i pensada des de l’escala de la ciutat. La seva gran dimensió explica els entrants i sortints de la façana que dóna a Diagonal. Es tracta de fracturar l’aspecte de l’edifici. Adequar-lo a la mida del gra de la ciutat, sense renunciar a l’operació total. En certa forma, es tracta d’un edifici que més que ser dins la ciutat, conté ciutat. Els seus arquitectes el defineixen com un gratacels tombat a terra.
L’illa Diagonal com a híbrid tipològic
Tradicionalment, els centres comercials són espais caracteritzats pels seu aïllament respecte l’exterior. Es tracta que els compradors oblidin l’hora i el lloc en què es troben. És una estratègia que els centres comercials comparteixen amb els centres de joc i apostes (Las Vegas és el paradigma) i amb una finalitat clarament comercial. Això explica que la majoria de centres comercials no tinguin finestres (no cal posar exemples, tots els tenim al cap). Quan les tenen, són finestres falses: retalls a la façana il·luminats des de l’interior amb vidres esmerilats que eviten qualsevol contacte visual amb l’exterior. El sentiment de pèrdua i deriva forma part de la lògica comercial.
L’edifici de Manuel de Solà-Morales i Rafael Moneo trenca amb aquesta lògica. De fet, s’hi oposa. Un cop assegurats els condicionants pràctics de tot centre comercial, l’edifici es dedica a establir vincles amb la ciutat i, al mateix temps, el seu interior pren formes urbanes. És des d’aquí que s’entén com a espina dorsal de l’edifici el llarg carrer que de punta a punta ordena l’interior. Un llarg carrer, un strip, caracteritzat per la diversitat de situacions, per la seva elasticitat i la seva premeditada no-uniformitat.
Les lleis transversals són les que asseguren els vincles amb l’exterior. Es tracta dels passos transversals, perpendiculars al gran strip intern, i que periodicament el tallen per introduir la ciutat dins l’edifici. Es tracta d’evitar la sensació de pèrdua i de construir espais identificables des dels quals orientar-se. En ocasions, aquestes perforacions estableixen continuïtats amb la ciutat prolongant dins l’edifici les traces dels carrers que hi ha a l’exterior. En altres casos, la confluència entre les perforacions transversals i el carrer interior genera places tal com passa a la ciutat exterior.
L’edifici de l’illa diagonal i el seu entorn urbà
Els aspectes tècnics
Domus parteix d’un software dissenyat específicament per a aquest dispositiu.
Tota l’aplicació Domus està programada amb Pure Data. Pure Data (Pd) és un llenguatge de programació gràfic per a so, desenvolupat originalment per Miller Puckette. Pd és un successor del Max/MSP, del mateix autor, amb la diferència que Pd és un programari lliure i de codi obert, amb una gran base de programadors treballant en noves extensions del programa.
En la programació de Domus s’han creat objectes sonors a partir de samples que s’han registrat, de sons naturals i instruments acústics i elèctrics, i síntesi electroacústica a partir dels oscil·ladors i generadors propis del programa. Aquests objectes es combinen i interactuen en algoritmes on s’han definit paràmetres d’aleatorietat i probabilística, en funció d’elements com l’hora del dia, l’època de l’any, el clima exterior i el volum d’ocupació, així com les característiques i usos específics de cada sector del centre.
És per tant una actuació acústica posterior al disseny i construcció de l’edifici. Això ens allunya dels referents anteriors de música – arquitectura i ens acosta als referents més ambient, tot i que cal diferenciar que aquest projecte no incorpora música en si mateix, sinó un conjunt de formulacions matemàtiques que ‘sonen’ segons una programació específica.
El software dissenyat implementa fins a 8 canals de sortida, que permeten disposar d’un enorme ventall de sons diferents segons la zona del centre a què s’apliquin. Aquests sons es distribueixen a través d’un total de 233 altaveus distribuïts per tot l’edifici durant períodes de 13 hores cada dia. Cada element pot ser mesclat a volums diferents segons el lloc on sona: d’aquesta manera, es pot estar escoltant la mateixa instal·lació “base”, però amb mescles més intenses a determinades zones o bé més relaxades en d’altres. Tots els volums de totes les zones, de cada composició i de cada so individual poden ser mesclats en tot moment de manera independent segons les necessitats. Així mateix, cada so pot ser enviat a cada zona del centre amb un volum independent de les altres també en tot moment.
Una mostra de patch generat pel programa Pure Data
Detall de les plantes de l’edifici i les seccions sonoritzades
La interacció amb l’entorn arquitectònic i espaial
Domus és un projecte concebut i planificat pensant específicament en un entorn concret, en aquest cas L’illa Diagonal. Això suposa que tant el seu concepte com el seu desenvolupament tècnic s’han dut a terme en estret diàleg amb els aspectes arquitectònics d’aquest espai; uns aspectes prou rellevants i que sovint passen desapercebuts a qui hi transita. La proposta Domus pel que fa a l’arquitectura de L’illa es establir un diàleg amb l’espai i compartir estratègies. La no uniformitat de la gran avinguda central i les seves derivacions, planta primera o soterranis, pren forma sonora a partir d’una instal·lació que no emetrà exactament el mateix a tots els llocs. Allò que soni ha de participar de les lògiques dels espais on sona, redefinir-los sense trair-los, i treure partit de l’equipament tècnic del centre (els diferents enviaments que permeten diferenciar zones). En aquest sentit, el dispositiu Domus no actua com un element extern injectat a l’entorn arquitectònic; no és una pròtesi sonora, sinó que creix i es desenvolupa en estreta simbiosi amb les particularitats de l’espai: superfícies de trànsit, volums, espais de llum… aquesta simbiosi, per altra banda, no es limita a la interioritat de l’edifici, sinó que també té en compte elements i factors del seu entorn circundant i fins i tot aspectes contextuals com ara les franjes horàries i les seves respectives fases de llum i la climatologia associada a cada interval del calendari.
Es tracta doncs d’una aplicació rigurosa i al mateix temps inèdita de la noció de música ambient. Tant que fins i tot qüestiona el propi concepte de “música” entès com a “banda sonora”, endinsant-se en canvi en el terreny de l’arquitectura sonora. Per tant Domus, en certa manera, i reprenent l’etimologia del propi dispositiu, crea un hàbitat, modula un espai en el context d’un altre espai, construint-ne un de nou en la intersecció entre ambdós. I com a tal hàbitat, té en consideració aquells que l’habiten. Aquest aspecte és el segon camp de repercussions rellevants del projecte.
La interacció amb l’entorn humà
Les músiques i dispositius sonors “ambientals” associats a espais públics i grans superfícies acostumen a arrossegar –gairebé sempre de manera prou justificada- la consideració de mecanismes estratègics desprovistos de profunditat estètica i conceptual, regits exclusivament per criteris utilitaristes i conductius (Muzak, fils musicals, etc) i dels que es deriva un règim d’interrelació amb l’usuari força pervers i sovint, fins i tot contraproduent respecte al suposat objectiu inicial d’aquests mateixos dispositius, és a dir, crear les condicions necessàries per a construir un entorn agradable que promogui l’estada i el consum en aquests espais. L’estratègia narcòtica d’aquestes músiques ambientals converteix l’entorn on es propaga en allò més semblant a un laboratori.
El dispositiu Domus, en canvi, proposa passar del laboratori a la llar. El seu funcionament i els paràmetres que té en consideració treballen sobre la noció d’hàbitat, entès com un espai en què els elements físics i humans coexisteixen en sintonia i respecte. Evidentment, fer “agradable” un espai no passa per convertir-lo en el banc de proves d’experiments de conductisme psicològic ni tampoc en abocador de ràdio-fòrmules, sinó permetre que cada un dels seus segments, llocs de pas i punts de trobada dugui el visitant a tenir la certesa de que està “habitant” aquell lloc. Com bé assenyala la nota inicial, Domus modula l’espai per a convertir-lo en un hàbitat per a diverses famílies i generacions, una llar fora de la llar. Per tant, els seus registres sonors no estan encaminats a imposar determinades línies de conducta ni a distreure o lobotomitzar l’usuari, sinó a crear un àmbit sonor que no entorpeixi la seva activitat, que gronxi els seus moviments amb la justa proporció de presència i absència (sonores), de volum i sinuositat, de sorpresa i hàbit. Qui fa estada en aquesta “llar”, és un visitant que acaba habitant el lloc. Domus és per tant un instrument dialògic, que estableix interacció entre espai i individu i no pas sotmetiment o condicionament. Permetre que els habitants de L’illa sàpiguen on són, no és només una qüestió espaial; també és una qüestió temporal. És per això, que el dispositiu Domus, no només introdueix la variació des de paràmetres externs i paràmetres espaials, sinó que pren forma també des del vector temps. Les hores del dia, el recorregut del sol, té una influència directa en l’espai de L’illa en la mesura que el sons emesos s’articulen, es combinen i ocupen l’espai segons una acurat ús del temps, establint pautes de seriació no idèntica al llarg de les hores dels dies, al llarg dels 365 dies.
arxiudomus 
Leave a Reply